El 26 d’abril del 2020, des de l’Esquerda, vam fer aquest manifest:
Des de l’any 2008, cada 26 d’abril se celebra el dia de la visibilitat lèsbica. Per què, aquest dia? Us preguntareu. Què va passar el 26 d’abril? Res. Quedava un forat al calendari…
I llavors, et preguntes: de veritat? Cap lesbiana va fer res important cap dia de l’any de tota la història de la humanitat? No hi va haver revolta de lesbianes en cap primavera del món? Sí, és clar que sí, moltes lesbianes han fet moltes coses importants. Totes les revoltes, sobretot les revoltes feministes, han estat sempre plenes de lesbianes. Però el nostre lesbianisme no és rellevant. Què ens importa, la vida privada de la gent, oi?
Doncs importa, perquè ser lesbiana, bollera, o com li vulguem dir, no només té a veure amb qui et fiques al llit. Ni molt menys. Les bolleres, des que pensem, escrivim i parlem com a tals, hem reivindicat que l’heterosexualitat no és una pràctica sexual o afectiva, sinó un sistema. Un sistema que divideix la humanitat en dos, atorga a cadascuna de les dues categories un seguit de característiques i rols que les fan dependents l’una de l’altra i, per descomptat, les jerarquitza. Vist així, es fa evident a la raó allò que moltes de nosaltres sentim a les entranyes: que el nostre lesbianisme no és una mera qüestió de preferència sexual, sinó que és una falla, una esquerda en aquest sistema polític basat en l’heterosexualitat. Diguem-li sistema binari.
Les bolleres, en la nostra vida privada (i ja sabem que el que és personal, és polític), no depenem de cap altra categoria oposada i suposadament complementària, que ens completa i ens fa saber quin és el nostre rol. Partim de zero. Hem de crear les nostres estructures afectives, de plaer, de quotidianitat, de criança, de cures, perquè no hi ha res, abans. I parlo en present, perquè encara avui, en ple segle XXI, costa moltíssim trobar referents reals de com fer les coses d’una altra manera i, els que existeixen, de nou, són invisibles.
És clar que ara tenim l’opció de fer-ho quasi tot a la manera heterosexual. En aquest sentit, hem avançat molt. El sistema (en els països on no se’ns condemna a mort o a cadena perpètua) ens ha
integrat: si ens portem bé, no cridem massa fort el nostre lesbianisme, seguim ajustant-nos als cànons estètics que el patriarcat imposa a les dones per al plaer masculí, si no ens sortim del binarisme, etc. podem dir-nos lesbianes. Però això és una contradicció gegant i és molt perillosa, perquè desactiva totalment el nostre empoderament. Deixem de ser subjectes polítics que demostrem, per la nostra mera existència, que el sistema binari és una construcció que ens ofega a totes les persones i, a més, ens descompromet de la recerca d’una vida digna, que se’ns assembli, que ens sigui pròpia i on no sentim que només hi som tolerades.
Perquè és això, el que sentim: moltes lesbianes, o almenys moltes de les que decidim viure com a tals (darrere de les persianes, hi ha més lesbianes!), simplement vivim amb vergonya, sovint inconscient, de ser qui som; amb la sensació de ser una mala còpia del món heterosexual; tenim integrat que aquest món no és nostre, sinó que ens hi deixen viure, si ens portem bé. I ens acostumem al fet que les nostres identitats siguin invisibles als mitjans, a la vida quotidiana, a la feina, a la política, a la cultura. Ens conformem. I ens diem a nosaltres mateixes que no cal que ens reivindiquem públicament, que no és necessari. En resum, vivim una vida plena de lesbofòbia internalitzada.
I és legítim! Només faltaria! Cansa molt i fa mal haver d’estar lluitant tot el dia, aguantant mirades, comentaris, discursos, judicis, insults o fins i tot pallisses. Però fer-nos invisibles també ens fa mal, ens mina l’autoestima, la capacitat de ser i actuar, les ganes d’unir-nos i trobar entre totes una altra manera de viure quan això, en realitat, ens faria molt més felices que seguir vivint en la vergonya, dins del sistema heterosexual, o en la soledat, a fora.
I vam fer aquesta crida:
És per això que les bolleres de l’Esquerda hem decidit fer un gest de visibilitat i convidem també totes les que us identifiqueu com a bolleres o lesbianes a fer-lo. Per a totes les generacions, per lesque han lluitat abans que nosaltres, per les que han patit i pateixen més violència i més vergonya, per les que són condemnades a mort o a passar-se la vida a la presó, per les generacions que venen i que seguiran el camí, fins aquell futur llunyà en què ja no calgui reivindicar-nos com a lesbianes i aquesta paraula hagi perdut el seu sentit… fem-nos visibles!!
Envia’ns una foto teva amb un missatge escrit – sigui aguantant un cartell o escrit sobre la foto. El missatge és el que tu vulguis enviar. Volem que soni la nostra veu, que diguis al món el que penses,
sents, opines, sigui seriós, humorístic, sentimental, el que vulguis!
Si et travessen, a més de ser lesbiana, altres eixos d’opressió, fes-los visibles. Que la nostra realitat complexa sigui una oportunitat de fer més forta la nostra lluita i no una excusa per seguir oprimint!
I aquest en va ser el resultat:
GRÀCIES!!