Com a entitats feministes volem deixar clar que la transfòbia és un discurs d’odi i que perseguir-lo no és censura, sinó una lluita pels drets de les persones trans.
Cliqueu aquí per llegir l’article a l’Eix Diari
https://www.eixdiari.cat/opinio/doc/115437/resposta-a-larticle-de-la-frontissa.html
Des de l’Esquerda, assemblea per la dissidència sexual i de gènere de Vilanova i la Geltrú, volem explicar per què (creiem) que ens han tancat el compte d’Instagram, amb la possibilitat de perdre per sempre el nostre històric de publicacions i el vincle amb persones que ens han acompanyat durant aquests sis anys de vida.
No passa res, si cal, començarem de zero. La nostra lluita principal és al carrer i la continuarem fent, però volem explicar, d’una vegada per totes, què creiem que ha passat i donar la nostra visió dels fets.
Volem que aquest comunicat sigui un al·legat en favor del treball col·lectiu, de la militància en comunitat i també de les cures, perquè després de mesos de calúmnies i amenaces, tant en públic com per vies privades, arribant fins i tot a demanar dades personals d’algunis de nosaltres, necessitem expressar-nos sobre aquesta situació que, a més de surrealista, és molt desagradable.
Els fets, en resum i des del nostre punt de vista, són els següents:
Una persona que formava part de l’Esquerda en els seus inicis va aportar, com totis nosaltres, el seu granet de sorra a la creació del col·lectiu. En aquells temps, a través de llargues converses i debats, vam acordar els nostres principis i modes d’acció i, des de llavors, cada persona ha anat aportant el seu temps i habilitats al col·lectiu de manera desinteressada: redacció de textos, programació de la pàgina web, creació de campanyes, gravació i edició de vídeos, tràmits burocràtics, organització de manifestacions i protestes, tallers de sensibilització, contactes amb altres col·lectius…
Ahir, sense anar més lluny, ens vam currar una publicació per al dia de la visibilitat bisexual que, una vegada més, va ser silenciada, i aquest cop per una persona que representa que estava amb nosaltres en la lluita.
Aquesta mateixa persona, doncs, després de moltes converses conjuntes sobre com volíem que fos el nostre logo, què volíem que transmetés, quina forma i colors havia de tenir, etc. com que sabia dibuixar, doncs el va dibuixar. I ens va agradar. I ja està, l’hem estat fent servir fins ara, pensant que, com totes les coses que hem creat entre totis, independentment de qui ha posat les últimes mans, era un logo col·lectiu, pensat en col·lectiu i fet amb l’objectiu de fer sentir la nostra veu com a col·lectiu.
Recentment, aquesta persona, que ja no forma part de l’assemblea des de fa anys, ha decidit reclamar la propietat exclusiva del logo de l’Esquerda. I no n’ha tingut prou amb amenaçar-nos amb denúncies i dir tota mena de falsedats per les xarxes socials i fora d’elles, sinó que ha aconseguit que Instagram es cregui la seva història.
I així és com l’Esquerda s’ha quedat sense compte d’Instagram, aquest altaveu tan important avui en dia per arribar a la gent, que al final és un dels nostres objectius principals.
Però això, evidentment, no ens aturarà.
En la societat extremadament individualista en què vivim, on la propietat individual passa per davant de la vida de les persones, nosaltres continuarem lluitant en comunitat, compartint tasques i recompenses, fent xarxa i posant les cures al centre per contribuir a crear una societat on hi capiguem totis, on cadascú pugui expressar qui és sense rebre cap mena de repressió i on el bé col·lectiu passi per davant de la cobdícia i els egos individuals.
La bisexualitat existeix i és orgullosa!!!
Recordeu comprar sempre a les petites llibreries locals!!
Ara que ja hem tret el segon número del nostre estimat fanzín, La Torta, podeu accedir al primer número de manera digital i gratuita!
Esperem que el gaudiu!!
Ara fa molt de temps que no actualitzem la web, però això no vol dir que no estiguem fent coses! Aquí va un resum de tot el que hem fet des de Juny del 2021.
Per a qualsevol pregunta o comentari: Contacta’ns!
Ahir va ser el dia de la visibilitat lèsbica, i les bolleres de l’Esquerda, una mica amb presses i a l’últim moment – com de vegades s’han de fer les coses per seguir el ritme trepidant de «dies mundials/estatals de…» – vam decidir fer l’anodina acció d’una publicació d’Instagram, almenys per allò que diu el títol del dia: «visibilitzar-nos».
Bé, hi ha hagut reaccions fortes a la publicació, per part de dos tipus de públics: d’una banda, les nostres amigues i família, que potser no formen part del moviment feminista o LGTBI i que, per tant, no estan necessàriament al corrent dels debats que hi existeixen, i per altra banda, les TERFS. Aquestes últimes les deixarem de banda, perquè a l’Esquerda hem decidit no seguir el joc a les que han començat, a tot arreu, inclosa Vilanova, una campanya agressiva i maquiavèl·lica en contra nostra i dels nostres drets.
Les nostres amigues i família, en canvi, mereixen una explicació més detinguda, ja que està bé de vegades també fer una mica de pedagogia, sempre que la persona que tens davant estigui disposada a escoltar.
La frase deia: «No totes les bolleres som dones». I les preguntes que ens van arribar des de la curiositat, van ser: «Ah, no? Per què? Les dones trans no són dones, també?». Sí. Les dones trans som dones, i de vegades bolleres, i la segona frase de la publicació, «No totes les bolleres som cis» anava justament d’això.
Però la primera, anava per moltes de nosaltres: les marimachos, les butch, els gallimarsots, digues-li com vulguis.
Les bolleres, com a col·lectiu, fa dècades que reivindiquem els grisos entre els pols socialment inamovibles «home» i «dona». Moltes de nosaltres hem viscut la categoria «dona» com una imposició des de ben petites. I hem descobert el feminisme, hi hem entrat, hi hem militat, i al contrari de moltes companyes de lluita, l’etiqueta «dona» no ens ha empoderat. Ens han empoderat les idees, la lluita, però no la identitat, perquè la identitat, si és que es tria, només es tria fins a un punt. I la resta són sentiments, emocions profundes, contradictòries, difícils, amb les quals qui més qui menys (qui ha crescut amb dos o més orígens geogràfics diferents, o amb un entorn que no se li assemblava físicament, o fins i tot simplement qui ha viscut a Catalunya els últims anys) s’ha hagut d’enfrontar i ha hagut de preguntar-se, qui soc? On em situo? En algun dels pols? En l’escala de grisos que hi ha entremig dels dos? Fora de la dicotomia? Hi ha lloc per al que jo sento en el llenguatge, en el debat, en la societat?
La resposta, en el cas de moltes bolleres (NO TOTES, ho deia claríssim la frase) és que no. No formem part de cap dels dos pols, compartim problemàtiques amb l’un, molt més que amb l’altre, definitivament, per això estem tan a prop dels (d’alguns) feminismes, però no les compartim totes, en tenim de particulars nostres que, igual que passa amb tota la resta de col·lectius oprimits, si no les vius, costen molt d’entendre. Però molt més important que això, no ens hi sentim, ja està. Moltes de nosaltres no ens sentim dones. I punt.
Però potser no som trans. Potser som no-binàries, però se’ns llegeix tant com a dones que el masclisme ens impedeix deixar lliure la nostra identitat; o se’ns llegeix com a no-binàries i se’ns intenta col·locar constantment “al nostre lloc” (el de les dones, s’entén); o potser el nostre gènere és fluïd i triem les paraules que ens defineixen segons el que més ens ressona, o segons la potència de transformació que tenen si ens considerem activistes; o potser no hi ha paraula per al que som. Potser l’única paraula que tenim és bollera, o lesbiana, no ja com a «simple» orientació sexual, sinó com a identitat. O potser no sabem què som! I tenim dret de no saber-ho, de seguir-ho investigant, si volem, de veure si trobem el nostre lloc, les nostres paraules, però sense cap mena de dubte, tenim dret de saber el que NO SOM, sense que ningú que no estigui a la nostra pell ens ho hagi de venir a explicar.
Parla de tu, del que tu vius, no parlis de les altres si no vius les seves opressions. Això és el més important que hem après del feminisme.
Ahir va tornar a ser 8 de març i a l’Esquerda, vam tornar a sortir al carrer. Aquest cop, però, va ser una mica diferent, per molts motius.
Primer, evidentment, per la Covid, que ens ha suposat uns quants maldecaps a l’hora d’organitzar els actes i segon, per la pluja, que ens ha impedit fer-ne alguns. Però sobretot ha estat diferent per una cosa molt important: aquest cop hem format part activament, per primera vegada, de l’organització del 8M des que existim com a col·lectiu.
Això vol dir moltes coses. Vol dir que s’està movent el terra del feminisme, que una part dels feminismes de sempre a Vilanova sap que les nostres lluites són cosines i que no podem no anar juntes a lluitar contra el (cishetero)patriarcat i ha decidit actuar al respecte. Això s’ha materialitzat en el fet que Bullanga Feminista ens va venir a buscar a nosaltres per fer la primera proposta d’actes col·lectius per al 8M i per convocar l’assemblea oberta.
Aquest fet va tenir una conseqüència clara, a l’assemblea oberta hi van assistir persones i col·lectius que també havien entés des de fa temps la necessitat de lluitar plegades. Companyes cis, bolleres i trans, algunes d’elles d’horitzons polítics diferents, amb les quals potser tenim desavinences en altres aspectes, però que sabem que necessitem entendre’ns i ho hem fet. Les assemblees han estat respectuoses, fàcils, agradables, segures. Nosaltres, en tot cas, hi hem estat a gust i hem pogut dir-hi la nostra sense sentir-nos menyspreades o insultades com ens havia passat en els altres 8M, on havíem d’anar a l’assemblea en massa per fer sentir mínimament la nostra veu i preparades per haver-nos de justificar a cada paraula.
El cas és que, amb aquest grup tan bonic de persones que hem format, ens ha quedat un 8M preciós i combatiu. Amb molta gent que s’ha apropat a la Plaça de la Vila (molta més de la que ens pensàvem, vista la pluja i la pandèmia!), un manifest que ens ha empoderat a totxs i unes peces artístiques que ens han posat la pell de gallina.
Així doncs, des de l’Esquerda, us volem donar les gràcies a totes per aquests dies d’organització, per aquest 8M i pels que vindran.
Ens veiem el dia 13 per pintar el mural que ens ha quedat pendent!
Confinades, però mai callades!
Octubre Trans 2020
I seguim amb la segona edició de l’octubre trans! 💣🔥 El divendres 30 d’octubre vam reivindicar una ciutat i una societat lliures de transfòbia.
Les nostres reivindicacions: volem un tracte equitatiu per a les persones trans en tots els àmbits, no som ciutadanxs de segona! Denunciem a totes les administracions institucionals on se’ns tracta com a malaltes i les diferents traves que ens impedeixen i qüestionen la nostra existència. Exigim accions, millores i legislacions determinades en la defensa dels nostres drets.
Reclamem una resposta conjunta de la societat en vers de la transfòbia latent i orquestrada per part de partits polítics i administracions. Suma’t amb nosaltres per transformar la nostra societat. Vilanova serà transinclusiva o no serà!
En un any com el 2020, ple de dificultats per a l’organització d’esdeveniments socials i militants, hem aconseguit, tot i així, manifestar-nos pels nostres drets i, a més, fer una mica de difusió de persones i moments importants per a la història de la nostra lluita.
Aquí teniu un tastet de tot plegat!
El 28 de juny de 1969, els aldarulls de Stonewall van iniciar una revolta sense precedents pels drets del col·lectiu LGTBI+.
Les persones que van protagonitzar aquells aldarulls ens van ensenyar que quan els nostres drets són trepitjats, quan el pensament dominant ens vol fer sentir vergonya de ser qui som, quan vivim amb por perquè al carrer i a les institucions se’ns tracta amb violència; hem de plantar cara, alçar-nos i lluitar per defensar el nostre dret de viure una vida digna i plena, sense por, sense vergonya i sense violència.
Fes clic aquí per llegir tot el manifest
I això és tot… de moment!